Introducció.
Pla Cerdà.
Al llarg de la primera meitat del segle XIX a causa de la necessitat de mà d’obra, Barcelona es va convertir en un recinte atapeït de gent on la qualitat de vida era degradant. La densitat de població va arribar a ser superior i inclús el triple de moltes de les ciutats europeas com Paris i Madrid.
Una terrible epidèmia de còlera l’any 1854 va fer esclatar un moviment de protesta que demanava construir una nova ciutat o eixample tot enderrocant les muralles.
Es va iniciar l’enderrocament i des de el govern central es va encarregar un projecte que duria a cap l’arquitecte Cerdà.
El projecte de Cerdà oferia una ciutat desentralitzada, sense diferència entre centre i perifèria, oberta, amb carrers amples, illes obertes, jardins, edificacions baixes i igualitàries, sense classes socials separades.
El projecte organitzava l’eixample en un espai ortogonal de carrers de 20 metres d’amplada i amb vies de 5 metres. L’espai entre els vehicles i els vianants estava repartit de manera igualitària, tot proposant voreres de 5m i calçades de 10m.
Per facilitar el moviment va introduir els xamfrans de manera que les illes de cases passaven a ser octogonals.
Les vivendes eran plurifamiliars, aixecant només dos costats de cada illa de cases i tot posant espais amb jardins entre ells.
Per poder fer realitat l’igualitarisme entre les diferents zones va proposar fer agrupacions en barris, districtes i sectors de manera que cadascuna tingués els mateixos serveis i equipaments.
El projecte de Cerdà no va ser ben acollit per les autoritats ni pels propietaris dels terrenys, ja que creien que no aprofitarien els terrenys i que perdrien beneficis.
Finalment el govern central va ractificar el pla Cerdà per a urbanizar el nou eixample barceloní. Actualment l’eixample conserva l’ordre dels carres i les illes de cases tot i que moltes de les propostes que va fer, com els jardins a cada illa o l’altura dels edificis màxima de quatre plantes no es van respectar.
Si càlculem el perímetre aproximat del trapezi format per Diagonal, Passeig de Gràcia, Passeig Sant Joan i Gran Via ens dona 453.32cm. I l’àrea ens dona 12843.69 cm2.
Comencem a caminar...
La Sagrada Família.
Vam quedar a les 7:30 a la parada de la Sardana, allà ens vam trobar totes i vam agafar el trambaix fins a Palau Reial. Allà vàrem agafar el metro, la línia 3 o línia verda fins a Passeig de Gràcia. Al sortir del metro ens vam trobar la Casa Batllò juts davant, allà ens esperaven els professors per passar llista.
Vam començar a caminar passeig amunt fins al Palau Robert, on vam intentar entrar per buscar informació, però va resultar que estava tancat. Just davant i havia un quiosc on vam aprofitar per comprar un mapa de Barcelona per poder-nos orientar durant el recorregut.
Vam agafar el carrer de Córsega, fins arribar al encreuament amb el carrer de Sardenya, el vam baixar fins trobar la Sagrada Família.
Vam donar la volta a la Sagrada Família tot observant les diferents façanes i obervant el tros de l’església contruïda per Gaudí i la part construïda per l’actual arquitecte, Josep Maria Subirachs.
Gaudí triava sempre el camí que li resultava més senzill a l’hora de fer els càlculs dels seus projectes. En aquell temps sense màquines, ni calculadores ni ordinadors, resultava generalment molt més eficaç un bon càlcul gràfic.
La Casa de les Punxes.
Vam marxar de la Sagrada Família pel carrer de Sardenya fins arribar al carrer de València. El vàrem agafar fins la Plaça de Mossen Jacint Verdaguer.
Vam caminar per l’Avinguda Diagonal fins arribar a la casa Terrades, coneguda com la Casa de les Punxes, contruida l’any 1905 per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch. Ens vam aturar per fotografiar-la.
Església de la Concepció.
Des de la Casa de les Punxes vem agafar el carrer Roger de Llúria fins l’església de la Concepció. Vam entrar i vam estar parlant amb un jardiner que ens va
explicar la història de l’església.
L’església de la Concepció era antigament un convent de monges de l’ordre de Santiago, que es trobava al carrer Jonqueras.
Desprès de les Guerres Napoleòniques la van voler destruir, però els barcelonins la van voler conservar i van anar desmontant peça a peça i la van tornar a construir en el lloc on avui en dia es troba.
Vam continuar baixant el carrer fins arribar al Passatge de Permanyer. El passatge Permanyer és un carrer ple de cases baixetes unes seguides de les altres, cada una pintada d’un color diferent. Són casetes amb jardí i molt decorades, es troben en un carrer estret i tranquil.
Vam creuar el Carrer Roger de Llúria per poder entrar en una illa de cases de l’Eixample anomenada Torre d’aigües. Al entrar vam poder comprovar que les cases que donen al pati interior tenen unes millors condicions de vida ja que les finestres no donen al carrer i per tant no tenen tant de soroll, a més a més tenen uns gran pati on poden estar.
Illa de la Discòrdia.
Vam dirigir-nos una altra vegada cap al Passeig de Gràcia direcció a l’Illa de la Discòrdia.
La illa de la discòrdia rep aquest nom ja que conté tres edificacions dissenyades pels tres millors arquitectes de Barcelona.
La Casa Batlló nº43, la Casa Ametller nº41 i la Casa Lleó i Morera nº35 que van ser contruides entre el 1900 i 1907.
Les tres cases queden concordades ja que totes són d'estil moderniste. Les diferènciem perquè cada una d'elles està inspirada en una cosa diferent, la Casa Batlló està inspirada en la natura, la Casa Ametller està inspirada en el gòtic nòrdic dels països baixos i la Casa Lleó i Morera està inspirada en el barroc.
Com a principals característiques del modernisme trobem: que s’insiparaven en la natura, utilitzaven la línia corba i asimètrica, utilitzaven imatges femenines, tenien una actitud tendent a la sensualitat i tenien llibertat en ulititzar motius exòtics. Com a principals arquitectes del modernisme, trobem Antoni Gaudí, Josep Puig Cadafalch i Lluís Domènech Montaner.
A les dotze vam quedar amb els professors a la Pedrera, per fer una visita guiada.
A Esplugues trobem una antiga fàbrica de rajoles que va tenir molt a veure en la època del Modernisme.
La fàbrica Pujol i Busis d’Esplugues rep el nom popular de la Rajoleta.
Els principis de l’empresa es remonten el 12 de juliol de 1858 quan Joan Terrada i Màrius Gourde es vàren associar per crear una fàbrica de maons.
L’empresa va tancar durant els anys seixanta del passat segle XX.
Els arquitectes més rellavants que van utilitzar rajoles d’aquesta fàbrica són: Gaudí, Domènech i Montaner, Puig cadafalch, Salvador Valeri, Francesc Sellés, Bonaventura Bassegoda, Josep Font i Gumà, Enric Sagnier, Josep Azemar, Manuel Joaquin Raspall, Josep Moncunill.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada